Per una candidatura unitària

Tard?

No si hi ha voluntat política, responsabilitat i generositat. Retornar a la situació preelectoral del 2007 no seria un èxit!

Cal una candidatura sobiranista i de progrés més àmplia. Una candidatura a favor dels valors cívics i democràtics, una candidatura que engresqui la participació, que dignifiqui la política, una candidatura a favor d'un altre Sabadell.

Si hi estàs d'acord demana-la, difon aquest clam, comparteix!

Està viva la ciutat?

Antoni Dalmases i Pardo, escriptor i professor de llengua i literatura catalanes a secundària.

La pregunta me la faig a mi mateix i goso llançar-la als meus conciutadans, amb el temor que algú m’acusi de partidista, tendenciós o aneu a saber de què. Però la faig: està viva, la ciutat? Preocupar-se per la situació de la ciutat, tenir interès per conèixer i intervenir en la cosa pública és un deure de qualsevol individu que es vulgui considerar ciutadà, com deien els clàssics, que tot i no estar de moda continuen vigents. Miraré, doncs, d’exercir de ciutadà (que no de ciutadano d’aquells hipòcrites bilingües que voten sempre en monolingüe), sabent que corro el risc de guanyar-me la crítica dels qui creuen que ser molts vol dir tenir raó.

Goso preguntar si la ciutat, Sabadell, està viva, perquè no m’ho sembla gaire: més aviat fa l’efecte d’una ciutat anestesiada, fins diria que esmorteïda, ofegada per la mediocritat. Per això considero urgent preguntar de cara a les eleccions municipals que s’acosten: hi ha algú que vulgui treure la ciutat del marasme en què l’han sumida?

Evidentment, tots els partits de l’oposició contestaran que sí. I diran que la culpa és dels manifassers del govern PSOE-PP, que porten l’Ajuntament amb el seu exèrcit d’acòlits, panxes agraïdes i parentela col•locada, practicant la política del populisme de garrot i pastanaga: agrícoles i ecologistes que són ells! (algú, fins i tot, podria considerar-los primaris amb corbata, veient-los retratats, que semblen anar de casament continu; i ara que dic casament continu... bé, deixem-ho córrer). Però, digui el que digui l’oposició, n’esteu segurs que la culpa és tota, absolutament tota, de la cort xarona i àvida de poder que ens governa? Els grups de l’oposició han fet tot el que s’havia de fer? Ara no m’interessa -potser un altre dia ho hauré de fer- entrar en valoracions concretes, però sectarisme, partidisme, poca capacitat de maniobra, alguns grams de personalisme i altres formes d’actuació poden haver contribuït a fer que la ciutat s’endormisqui sota les maniobres dels prestidigitadors barroers que manipulen i fomenten la divisió sempre entre “els seus” i els altres. La ciutat, doncs, si està viva, sembla un pacient en coma, a mans d’un equip mèdic dirigit pel cap de manteniment de l’hospital, que té un ajudant que l’anestesia tocant el piano (o clavant-li cops de piano, segons com).

Però tornem a l’oposició. Té algun sentit, seguir com fins ara? Vull dir si anar acumulant derrotes que mantinguin la ciutat mig a l’altre barri mereix algun esforç. I ho dic perquè fins els més optimistes saben que si ells segueixen com fins ara, tot seguirà com fins ara i la ciutat acabarà morint, després d’uns anys més en estat vegetatiu. Hi ha alguna manera d’evitar això? No, mentre els interessos de partit, les maniobres sectàries i els personalismes siguin el mètode. Cal canviar de mètode, doncs, per salvar-nos de la barra i la misèria moral. Per això, modestament, opino que l’única sortida possible és que els grups, partits i col•lectius que tenen una idea de ciutat una mica clara, i que podrien fins i tot coincidir en els punts clau del que hauria de ser un programa de regeneració de la ciutat, s’uneixin; que tot depèn que els col•lectius i grups polítics amb una noció de país sincera, amb una ideologia de defensa del que és el país, gosin fer un pas endavant i trobar-se, reunir-se, conversar i, si pot ser, presentar-se com una opció per fer un Sabadell viu, una ciutat viva, capacitada per afrontar el futur des d’una perspectiva nova, per esborrar aquests anys de nyaps i xuleria, durant els quals cada idea de l’equip de govern PSOE-PP s’ha convertit en una derrota ridícula, a vegades patètica i tot. Penseu en el Zoo, en la Ciutat de la Justícia, en la Gran Via Digital, en la Caserna de la Guàrdia Civil, en el soterrament dels FGC... tot, teatre de titelles, fet per titellaires graponers i pensat per a criatures votants de memòria dèbil.

Em sembla, doncs, que és molt clar que convindria que els grups polítics d’esquerres, nacionals, autènticament arrelats, fessin un pas endavant i demanessin el suport de persones i institucions (i que ho facin abans que ”ells” comencin a comprar vots amb favors i garrotades, com acostumen). Perquè no són més que l’apèndix d’un partit que fa aigües i defensen l’escudella, conscients que, molts d’ells, quan pleguin no tenen on anar. És el moment, insisteixo, que els grups i els col•lectius de gent entusiasta, amb idees i empenta, sàpiguen unir les forces, potser buscant un ciutadà independent que encapçali la proposta, per presentar-se a les eleccions i, si més no, convertir-se en la força que defensa una ciutat viva contra la ciutat que ells van matant amb la complicitat dels orats i els inconscients.

No estic proposant que tothom, sigui qui sigui i d’on sigui, s’uneixi contra els pringats que han fet de Sabadell el seu “cortijo”. Estic demanant honestedat, netedat, decència i defensa d’una nació que es troba amenaçada des de dins i des de fora. Comença a ser hora que la gent normal, la gent que no fa política professional per enriquir-se ni per “figurar” o sortir del sot, es lliuri al servei de la ciutat!

És per això que, sense cap altra pretensió que exercir el deure de ciutadà que opina i no vol quedar-se quiet veient com el càncer de la mediocritat es menja la meva ciutat, demano, commino, convido a totes les forces polítiques nacionals i d’esquerres perquè ens ofereixin als sabadellencs la possibilitat de votar una llista plural sota un programa coherent, per alliberar-nos de la pobresa intel•lectual, política, cultural i ètica que ara domina la ciutat.

Només aleshores, i segons el que facin a partir d’aleshores, podrem parlar d’una ciutat que està viva.

Candidatura sobiranista unitària

Article de Joan Vives i Reixach, membre de la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS) publicat a Diari de Sabadell el 10 de gener de 2011.

El passat 30 de maig, 22.323 sabadellenques i sabadellencs van votar, de forma alegre i reivindicativa, a favor de la independència de la nació catalana; a l’espera de les jornades de Terrassa (23 de gener) i de Barcelona (10 d’abril) es tracta -en termes absoluts- de la participació més alta dels 531 municipis on ja s’ha realitzat la Consulta.

El diumenge 28 de novembre, a Sabadell, les candidatures independentistes només van obtenir 8.812 sufragis: la divisió va perjudicar individualment cada formació i a l’independentisme en conjunt. La tebior del 28N contrasta amb l’alegria i la decisió de les consultes locals sobre la independència.

Davant les properes eleccions municipals la PAS fa una crida a la participació (el 2007 l’abstenció va ser un vergonyant 52%!) i, després de la sentència del Tribunal Constitucional i de la manifestació massiva del 10 de juliol, la Plataforma considera que el dilema polític actual se situa entre autonomia o independència per la qual cosa encoratja la ciutadania a emetre un vot sobiranista, el vot que reclama que Catalunya es pugui pronunciar, el més aviat possible, sobre una independència que, entre d’altres qüestions, permetria un millor finançament dels municipis.

La PAS, analitzats els resultats del 28 de novembre, apel·la a la responsabilitat i a la generositat de les opcions sobiranistes de Sabadell perquè concorrin als propers comicis en una candidatura unitària: per obtenir un regidor cal un 5% del vots vàlids emesos, la multiplicitat de candidatures pot comportar la pèrdua de milers de sufragis i que les forces favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació redueixin dràsticament la seva presència en benefici de les opcions autonomistes.

Cal que l’independentisme, amb un nou model municipalista, entri amb força als ajuntaments; per aconseguir-ho és imprescindible la unitat i, en el cas de Sabadell, per assolir aquesta confluència, la PAS s’ofereix a ajudar -en la mesura de les seves possibilitats- en el que calgui però, per fer-ho amb garanties, cal recuperar la il·lusió i l’empenta que van conduir al 30M, cal la implicació del voluntariat que va fer possible aquella fita.

El maig a Sabadell votarem independència.

Pel maig el canvi

Col·laboració de Joan Carles Doval, fundador i administrador de la discogràfica Picap, al blog Sabadell ha de canviar (8 de gener de 2011). Podeu completar aquest article amb l'entrada Més sobre el canvi a Sabadell en el blog del mateix Doval.

Estem a la sortida d’unes eleccions nacionals  amb poques sorpreses però que han estat prou traumàtiques, i si no, que li preguntin als presidents Montilla i Benach o al Puigcercós que fa setmanes que ha perdut la brúixola. Però això ja està fet, venen els 100 dies de gràcia i que “Déu ens agafi confessats”.

Mentre tant, tots tenim la vista posada en el mes de maig on ens juguem el futur de les nostres ciutats i a nosaltres el que ens interessa és Sabadell i un cop més hauríem de mirar d’on venim, com estem i a on volem anar.

Tal com diu aquest portal, jo també crec que “Sabadell ha de canviar” i és important que canvií la ciutat per tal de poder canviar el rumb polític, social i cultural d’una de les ciutats més importants de la nostra nació. Si mirem enrere veurem el que hem estat en tots i cada un dels àmbits i el que som en els darrers anys, a on tothom ens ha passat al davant i no únicament en imatge, que també, sinó en poder econòmic, temes socials, i molt especialment en culturals.

Fa uns quants anys, un bon grapat de ciutadans van iniciar aquella campanya de “Estil Bustos, no gràcies” que tan nerviosos van posar a la gent del govern municipal, amb una policia que feia la vista grossa a la extrema dreta a on hi havia alguns fills de policies i que torturaven a pobres indefensos com el vailet David Datzira que enganxava un adhesiu en contra de l’alcalde… Encara recordo com l’inefable senyor Manau justificava en el programa de TVC “La nit al dia” que l’havien detingut per mantenir neta la ciutat (?) just en un moment en que els sabadellencs no varem emmalaltir col·lectivament de miracle a causa de la vaga d’escombriaires, també enfrontats amb l’Ajuntament, que tenien la ciutat inhabitable, en el moment en què el Primer Tinent d’Alcalde dedicava els seus esforços a detenir un xicot de 14 anys i tractar-lo a l’estil de les “txeques stalinistes” que tan bons records li deuen portar al encara regidor.

Però ara ja estem a l’any 2011, i el que més ens ha de preocupar ja no és aquest estil de l’alcalde Bustos que continua intacte, amb el germanet ploraire, el remat de xais (ben pagats) que li riuen les gràcies i el music frustrat amb aires stalinistes a la seva mà dreta.

Des de fa quatre anys i per acabar de resoldre el tema cultural de la ciutat, no va tenir altre ocurrència -o bé obediència- envers al José Zaragoza, que integrar a l’organigrama de cultura a tota la gent que estava a la Conselleria de Cultura amb la nefasta i honorable  Sra. Mieras. La descol·locació dels mediocres també l’hem pagat els ciutadans de Sabadell.

Mes tard va arribar aquella presa de pèl de “La ciutat de la música” posant al capdavant el Sr. Marco, perquè segons confessions de l’Alcalde al “seu” Canal Català, li havia suggerit el M.H.Montilla.

Si parlem de cultura una vegada més diré que la gent d’esquerres sempre hem entès que la cultura és cosa de la societat, de la població i que ha d’anar inevitablement de baix a dalt. L’administració pot tenir idees, i tant, i que més voldríem! Però la feina bàsica de l’administració és impulsar la cultura de base, la del carrer, la de les associacions i entitats, donant  suport a la iniciativa privada, doncs la societat sabadellenca sempre ha tingut molta iniciativa cultural, la tenia en temps del franquisme i la té ara, i un Ajuntament democràtic ha de donar suport a aquestes iniciatives enlloc d’oposar-s’hi per sistema. A Sabadell la cultura és la que agrada, inventa i idea l’Ajuntament, tallant d’arrel la iniciativa privada que costarà recuperar. Aquí el que importa és fer una bona festa major on hi puguin participar gratuïtament molts ciutadans, que en això es basa el populisme, i el que no són vots de poc serveix.

El Govern que fa anys patim els sabadellencs entén la cultura com allò en que pot guanyar vots i voluntats, i per ells únicament existeixen els molt lloables “amics de l’opera” i l’orquestra simfònica del Vallès, als quals els hi hem de donar total suport, no faltaria mes!, però la cultura a Sabadell ha d’aspirar a molt més que a dues entitats privilegiades i a una llista de bons i a una altre de dolents.

Sabadell ha de canviar i urgentment, i aquesta urgència te data i aquesta és el 22 de Maig de 2011.

Sé que som molts els que ho volem, estic segur que som una gran majoria absoluta, però no serà fàcil derrotar a un polític populista i demagog com el que ocupa l’alcaldia, tant pel seu carisma en certs cercles ciutadans que compren populisme, com pel clientelisme establert, com per les practiques d’estil Manau, amb les seves llistes negres i amb l’exercici de la por.

Si volem que Sabadell faci un canvi real, hem de començar a treballar tots plegats per fer-ho possible, però ja pronostico ara mateix i des d’aquí que aquest canvi no l’aconseguirem si no anem junts. Acabem de viure la desfeta de l’independentisme i de l’esquerra a les eleccions nacionals, i hauria de servir d’experiència, si anem dividits tenim Bustos per 4 anys més, i nosaltres potser ho podrem resistir, però Sabadell crec que no….

Ara és el moment de deixar els personalismes i unir forces. M’han dit que les CUP i l’Entesa estan negociant per tornar a anar junts, però això no és suficient. Estem parlant d’unes eleccions municipals i guanyi qui guanyi el 23 de maig no declararem la independència des de la Plaça Sant Roc i el que necessitem és un nou Govern democràtic, honest, amb idees, progressista, amb il·lusió i que transmeti il·lusió als ciutadans, i jo des de aquest espai que m’han cedit vull fer una crida a la coherència i al sabadellenquisme. Si volem tornar a ser una ciutat referent, si volem tornar a sentir-nos orgullosos de ser sabadellencs hem de ser capaços de formar un nou Govern amb gent preparada i capaç de deixar de banda interessos personals i de partit i anar plegats a l’objectiu de canviar la ciutat a partir del maig.

Jo com a home d’esquerres que sóc m’agradaria veure una candidatura conjunta d’ ERC, IC-V, ES i les CUP, però també li donaria la benvinguda al nou independentisme de dreta com son Solidaritat per la Independència i Reagrupament i si és necessari sumar esforços amb els autonomistes liberals de CiU, doncs també….  i el candidat a l’alcaldia, al meu entendre hauria de ser un independent ben vist per tots els sectors i amb carisma, que amb 200.000 habitants segur que el podem trobar. Però Sabadell ha de canviar!

O ens hi posem o tenim 4 anys més de l’espanyolisme caspós i de dretes del PSOE-PP  amb Bustos al davant….

Com canviar d’alcalde sense morir en l’intent?

Article de Manuel Navas Escribano, sociòleg i membre de l'Entesa per Sabadell, publicat a el Diari de Sabadell el 13 d’abril de 2010.

Si acceptem que el nostre present és el llegat d’una història que ens precedeix, i encara que de vegades la nostra imatge reflectida en un mirall pot ruboritzar-nos, el que cal és analitzar allò que ha succeït a la història recent per esbrinar per què la situació política de la nostra ciutat és com és.

Formalment Manuel Bustos va arribar a la alcaldia en superar per pocs vots l’Entesa per Sabadell, però la autèntica empenta li va venir de la mà de ICV-CiU-ERC, actuant com a col·laboradors necessaris per la seva consolidació durant més de 6 anys a canvi de participar en el Govern.

Van ser temps en els quals Bustos, amb la complicitat dels seus socis, va implantar la seva manera de governar, basada en un populisme de canapè-fotos-tv i en la confrontació amb tots els que discrepaven. Temps en els quals es van adoptar decisions absurdes com la del zoo, injustificables com la taxa de residus, malgastadores com la de Fira Sabadell, oneroses com la multiplicació d’alts càrrecs i comissionats, repressives com en el cas Bemba, tragicòmiques com el simulacre de cessament d’un Tinent d’Alcalde, i l’inici de l’endeutament sense precedents de la ciutat.

Temps també en els quals l’Entesa per Sabadell, interpretant allò que estava succeint, no va combregar amb el pensament únic que es va instaurar i va exercir una oposició digna, amb propostes i denúncies sobre usos i abusos de poder, suportant les ires d’aquells que formaven part del Govern.

D’aquella pols vénen aquests fangs. Tenim una ciutat que, per una certa corrent d’opinió i determinats sectors, ha perdut massa oportunitats. Amb l’escassetat d’idees i de projectes, el futur esdevé incert i, amb unes condicions com aquestes, no serà fàcil remuntar el vol.

Malgrat tot, i si ens cenyim a les pautes de comportament electoral, Bustos podrà perdre vots però, és improbable que perdi l’alcaldia. Així les coses, si es vol posar fre a la nit, la única via amb certes garanties passa per conformar una àmplia coalició entre CiU, ERC, ICV/EUiA, Entesa per Sabadell, i fins i tot la CUP, sempre que s’accepti que per assolir aquest objectiu, tots es necessiten i es complementen per deixar a la cuneta el PSC-PSOE i el seu soci, el PP. Negar la major, quan estam farts de veure pactes de tots els colors, no sembla convincent.

Curt i ras, si la conditio sine qua non per un canvi creible és que tingui possibilitats de materialitzar-se i que una part considerable de la població hi sigui favorable i actuï en aquest sentit, ara per ara qualsevol altra fórmula, és un “brindis al sol”, una simple proposta que pot servir per a altres objectius, però inviable i ineficaç per aconseguir el canvi.

Si aquest breu repàs al “d’on venim i on som?” apunta respostes al per què? és necessari un canvi d’alcalde i al com? és possible amb certes garanties, ara cal donar les raons del “per a què?”

Un canvi d’aquesta envergadura no té sentit si es limita a un canvi de persona i només té raó de ser si es pretén fer una cosa diferent a la que existeix. Si es configurés la coalició, caldria consensuar tres línies de treball: el programa electoral, els mecanismes d’elecció del/de la candidat/a i de confecció de la llista, i els acords sobre l’abast de la coalició.

Un programa de govern que pretengui ser alternatiu s’ha de dotar de propostes sobre les qüestions que més simbolitzin l’estil de govern que es desitja canviar.

Un d’aquests símbols és l’ostentació, que cal frenar amb mesures com la retallada dels salaris i dietes de polítics i càrrecs de confiança; la supressió de comissionats; la disminució de despeses de protocol i cotxes oficials; la retallada dràstica de les despeses supèrflues, etc.

Un altre és l’enquistament del poder, que ha de tenir el seu contrapunt en la regeneració política i democràtica mitjançant mecanismes que evitin la perpetuació i la corruptela, que fomentin la transparència, un model participatiu radicalment diferent, …

Un altre és la existència d’un projecte de ciutat basat en gran mesura en polítiques reactives i que cal substituir per un model progressista que doti a la ciutat d’una dinàmica diferent, que abordi, en clau local, la economia, la sanitat, les infraestructures, el medi ambient, la mobilitat, l’educació, l’habitatge, la cultura, la integració i la cohesió social, els serveis socials, …

Pel que fa l’elecció del candidat, més enllà de personalismes o narcisismes, el fonamental és que sigui el fruit d’un ampli consens i que l’elegit/da estigui envoltat d’un equip amb garanties per exercir tasques de govern i per aplicar el programa. Aquesta és la base sobre la qual s’hauria d’articular el mecanisme emprat, sigui quin sigui.

El tercer pilar d’aquest acord faria referència a tots els aspectes que tenen que veure amb la lleialtat (codi ètic, …) i aquells que tendeixin a aconseguir una vida no efímera de la coalició (comissió de seguiment i control de l’activitat política, …).

En definitiva, l’oposició s’enfronta al dilema d’apostar col·lectivament pel canvi, o mantenir els seus postulats, donant per vàlida la desafecció ciutadana envers tot allò que sigui polític i tots aquells que viuen de la política.