Està viva la ciutat?

Antoni Dalmases i Pardo, escriptor i professor de llengua i literatura catalanes a secundària.

La pregunta me la faig a mi mateix i goso llançar-la als meus conciutadans, amb el temor que algú m’acusi de partidista, tendenciós o aneu a saber de què. Però la faig: està viva, la ciutat? Preocupar-se per la situació de la ciutat, tenir interès per conèixer i intervenir en la cosa pública és un deure de qualsevol individu que es vulgui considerar ciutadà, com deien els clàssics, que tot i no estar de moda continuen vigents. Miraré, doncs, d’exercir de ciutadà (que no de ciutadano d’aquells hipòcrites bilingües que voten sempre en monolingüe), sabent que corro el risc de guanyar-me la crítica dels qui creuen que ser molts vol dir tenir raó.

Goso preguntar si la ciutat, Sabadell, està viva, perquè no m’ho sembla gaire: més aviat fa l’efecte d’una ciutat anestesiada, fins diria que esmorteïda, ofegada per la mediocritat. Per això considero urgent preguntar de cara a les eleccions municipals que s’acosten: hi ha algú que vulgui treure la ciutat del marasme en què l’han sumida?

Evidentment, tots els partits de l’oposició contestaran que sí. I diran que la culpa és dels manifassers del govern PSOE-PP, que porten l’Ajuntament amb el seu exèrcit d’acòlits, panxes agraïdes i parentela col•locada, practicant la política del populisme de garrot i pastanaga: agrícoles i ecologistes que són ells! (algú, fins i tot, podria considerar-los primaris amb corbata, veient-los retratats, que semblen anar de casament continu; i ara que dic casament continu... bé, deixem-ho córrer). Però, digui el que digui l’oposició, n’esteu segurs que la culpa és tota, absolutament tota, de la cort xarona i àvida de poder que ens governa? Els grups de l’oposició han fet tot el que s’havia de fer? Ara no m’interessa -potser un altre dia ho hauré de fer- entrar en valoracions concretes, però sectarisme, partidisme, poca capacitat de maniobra, alguns grams de personalisme i altres formes d’actuació poden haver contribuït a fer que la ciutat s’endormisqui sota les maniobres dels prestidigitadors barroers que manipulen i fomenten la divisió sempre entre “els seus” i els altres. La ciutat, doncs, si està viva, sembla un pacient en coma, a mans d’un equip mèdic dirigit pel cap de manteniment de l’hospital, que té un ajudant que l’anestesia tocant el piano (o clavant-li cops de piano, segons com).

Però tornem a l’oposició. Té algun sentit, seguir com fins ara? Vull dir si anar acumulant derrotes que mantinguin la ciutat mig a l’altre barri mereix algun esforç. I ho dic perquè fins els més optimistes saben que si ells segueixen com fins ara, tot seguirà com fins ara i la ciutat acabarà morint, després d’uns anys més en estat vegetatiu. Hi ha alguna manera d’evitar això? No, mentre els interessos de partit, les maniobres sectàries i els personalismes siguin el mètode. Cal canviar de mètode, doncs, per salvar-nos de la barra i la misèria moral. Per això, modestament, opino que l’única sortida possible és que els grups, partits i col•lectius que tenen una idea de ciutat una mica clara, i que podrien fins i tot coincidir en els punts clau del que hauria de ser un programa de regeneració de la ciutat, s’uneixin; que tot depèn que els col•lectius i grups polítics amb una noció de país sincera, amb una ideologia de defensa del que és el país, gosin fer un pas endavant i trobar-se, reunir-se, conversar i, si pot ser, presentar-se com una opció per fer un Sabadell viu, una ciutat viva, capacitada per afrontar el futur des d’una perspectiva nova, per esborrar aquests anys de nyaps i xuleria, durant els quals cada idea de l’equip de govern PSOE-PP s’ha convertit en una derrota ridícula, a vegades patètica i tot. Penseu en el Zoo, en la Ciutat de la Justícia, en la Gran Via Digital, en la Caserna de la Guàrdia Civil, en el soterrament dels FGC... tot, teatre de titelles, fet per titellaires graponers i pensat per a criatures votants de memòria dèbil.

Em sembla, doncs, que és molt clar que convindria que els grups polítics d’esquerres, nacionals, autènticament arrelats, fessin un pas endavant i demanessin el suport de persones i institucions (i que ho facin abans que ”ells” comencin a comprar vots amb favors i garrotades, com acostumen). Perquè no són més que l’apèndix d’un partit que fa aigües i defensen l’escudella, conscients que, molts d’ells, quan pleguin no tenen on anar. És el moment, insisteixo, que els grups i els col•lectius de gent entusiasta, amb idees i empenta, sàpiguen unir les forces, potser buscant un ciutadà independent que encapçali la proposta, per presentar-se a les eleccions i, si més no, convertir-se en la força que defensa una ciutat viva contra la ciutat que ells van matant amb la complicitat dels orats i els inconscients.

No estic proposant que tothom, sigui qui sigui i d’on sigui, s’uneixi contra els pringats que han fet de Sabadell el seu “cortijo”. Estic demanant honestedat, netedat, decència i defensa d’una nació que es troba amenaçada des de dins i des de fora. Comença a ser hora que la gent normal, la gent que no fa política professional per enriquir-se ni per “figurar” o sortir del sot, es lliuri al servei de la ciutat!

És per això que, sense cap altra pretensió que exercir el deure de ciutadà que opina i no vol quedar-se quiet veient com el càncer de la mediocritat es menja la meva ciutat, demano, commino, convido a totes les forces polítiques nacionals i d’esquerres perquè ens ofereixin als sabadellencs la possibilitat de votar una llista plural sota un programa coherent, per alliberar-nos de la pobresa intel•lectual, política, cultural i ètica que ara domina la ciutat.

Només aleshores, i segons el que facin a partir d’aleshores, podrem parlar d’una ciutat que està viva.