Com canviar d’alcalde sense morir en l’intent?

Article de Manuel Navas Escribano, sociòleg i membre de l'Entesa per Sabadell, publicat a el Diari de Sabadell el 13 d’abril de 2010.

Si acceptem que el nostre present és el llegat d’una història que ens precedeix, i encara que de vegades la nostra imatge reflectida en un mirall pot ruboritzar-nos, el que cal és analitzar allò que ha succeït a la història recent per esbrinar per què la situació política de la nostra ciutat és com és.

Formalment Manuel Bustos va arribar a la alcaldia en superar per pocs vots l’Entesa per Sabadell, però la autèntica empenta li va venir de la mà de ICV-CiU-ERC, actuant com a col·laboradors necessaris per la seva consolidació durant més de 6 anys a canvi de participar en el Govern.

Van ser temps en els quals Bustos, amb la complicitat dels seus socis, va implantar la seva manera de governar, basada en un populisme de canapè-fotos-tv i en la confrontació amb tots els que discrepaven. Temps en els quals es van adoptar decisions absurdes com la del zoo, injustificables com la taxa de residus, malgastadores com la de Fira Sabadell, oneroses com la multiplicació d’alts càrrecs i comissionats, repressives com en el cas Bemba, tragicòmiques com el simulacre de cessament d’un Tinent d’Alcalde, i l’inici de l’endeutament sense precedents de la ciutat.

Temps també en els quals l’Entesa per Sabadell, interpretant allò que estava succeint, no va combregar amb el pensament únic que es va instaurar i va exercir una oposició digna, amb propostes i denúncies sobre usos i abusos de poder, suportant les ires d’aquells que formaven part del Govern.

D’aquella pols vénen aquests fangs. Tenim una ciutat que, per una certa corrent d’opinió i determinats sectors, ha perdut massa oportunitats. Amb l’escassetat d’idees i de projectes, el futur esdevé incert i, amb unes condicions com aquestes, no serà fàcil remuntar el vol.

Malgrat tot, i si ens cenyim a les pautes de comportament electoral, Bustos podrà perdre vots però, és improbable que perdi l’alcaldia. Així les coses, si es vol posar fre a la nit, la única via amb certes garanties passa per conformar una àmplia coalició entre CiU, ERC, ICV/EUiA, Entesa per Sabadell, i fins i tot la CUP, sempre que s’accepti que per assolir aquest objectiu, tots es necessiten i es complementen per deixar a la cuneta el PSC-PSOE i el seu soci, el PP. Negar la major, quan estam farts de veure pactes de tots els colors, no sembla convincent.

Curt i ras, si la conditio sine qua non per un canvi creible és que tingui possibilitats de materialitzar-se i que una part considerable de la població hi sigui favorable i actuï en aquest sentit, ara per ara qualsevol altra fórmula, és un “brindis al sol”, una simple proposta que pot servir per a altres objectius, però inviable i ineficaç per aconseguir el canvi.

Si aquest breu repàs al “d’on venim i on som?” apunta respostes al per què? és necessari un canvi d’alcalde i al com? és possible amb certes garanties, ara cal donar les raons del “per a què?”

Un canvi d’aquesta envergadura no té sentit si es limita a un canvi de persona i només té raó de ser si es pretén fer una cosa diferent a la que existeix. Si es configurés la coalició, caldria consensuar tres línies de treball: el programa electoral, els mecanismes d’elecció del/de la candidat/a i de confecció de la llista, i els acords sobre l’abast de la coalició.

Un programa de govern que pretengui ser alternatiu s’ha de dotar de propostes sobre les qüestions que més simbolitzin l’estil de govern que es desitja canviar.

Un d’aquests símbols és l’ostentació, que cal frenar amb mesures com la retallada dels salaris i dietes de polítics i càrrecs de confiança; la supressió de comissionats; la disminució de despeses de protocol i cotxes oficials; la retallada dràstica de les despeses supèrflues, etc.

Un altre és l’enquistament del poder, que ha de tenir el seu contrapunt en la regeneració política i democràtica mitjançant mecanismes que evitin la perpetuació i la corruptela, que fomentin la transparència, un model participatiu radicalment diferent, …

Un altre és la existència d’un projecte de ciutat basat en gran mesura en polítiques reactives i que cal substituir per un model progressista que doti a la ciutat d’una dinàmica diferent, que abordi, en clau local, la economia, la sanitat, les infraestructures, el medi ambient, la mobilitat, l’educació, l’habitatge, la cultura, la integració i la cohesió social, els serveis socials, …

Pel que fa l’elecció del candidat, més enllà de personalismes o narcisismes, el fonamental és que sigui el fruit d’un ampli consens i que l’elegit/da estigui envoltat d’un equip amb garanties per exercir tasques de govern i per aplicar el programa. Aquesta és la base sobre la qual s’hauria d’articular el mecanisme emprat, sigui quin sigui.

El tercer pilar d’aquest acord faria referència a tots els aspectes que tenen que veure amb la lleialtat (codi ètic, …) i aquells que tendeixin a aconseguir una vida no efímera de la coalició (comissió de seguiment i control de l’activitat política, …).

En definitiva, l’oposició s’enfronta al dilema d’apostar col·lectivament pel canvi, o mantenir els seus postulats, donant per vàlida la desafecció ciutadana envers tot allò que sigui polític i tots aquells que viuen de la política.